Hi ha una planta al balcó que cada dia gira una mica cap a la llum.
Ningú l’hi ha ensenyat. Ningú li ho recorda cada matí. És un gest petit, gairebé imperceptible: simplement, gira.
I això no és obediència. És saber cap on és la vida.
Els humans potser ho hem complicat una mica més. Hem après molt aviat a girar cap on algú altre ens diu que hi ha llum, encara que el nostre cos ja ho sabia molt abans de preguntar-ho. I des d’aquí, potser hem continuat girant cap on se suposava que havíem de girar. I amb el temps, costa distingir si girem perquè és allà on volem estar, o perquè fa tant que hi girem que ja no ens sembla una tria.
Aquest mes ha anat una mica d’això. De tornar. De triar. De preguntar-se, entre totes les coses que fem cada dia sense pensar-hi, quines encara són les que ens pertanyen, les que triem amb claredat.
No cal respondre-ho avui.
Només et deixo la pregunta, com qui deixa una planta a la finestra: cap on gires tu, quan ningú t’ho diu?
