Hi ha llocs on, després de ser-hi molt de temps, encara hi entres de puntetes.
També alguns on just acabes d’arribar i el cos es destensa des del primer minut.
La diferència no la fa el temps que hi has passat.
La diferència s’assenta en si hi pots arribar tal com hi arribes just ara, sense haver de canviar res.
Sentir-se sostinguda, benvinguda amb tot, no és qüestió de temps.
És qüestió de permís. Un permís implícit, de base, que saps i sents amb claredat.
Hi ha espais —potser una família, una feina, una relació— on et dius, on potser t’han dit, que has d’arribar preparada amb la versió que s’hi espera.
Sé, i potser també ho coneixes, que n’hi ha d’altres on això no cal: pots arribar amb tot. A vegades cansada, potser a mig fer, confosa o esverada, i el lloc et sosté igual, sense haver de fer res, sense haver-ho demanat.
Sovint, la manera com vam aprendre a ‘entrar’ en un espai, de molt petites, deixa una empremta i un patró que repetim sense adonar-nos-en: arribem de puntetes, encara que ara ja ningú ens ho demani.
Avui, aquesta no cal que sigui l’única opció per a tu.
Sí, avui, encara pot haver-hi un altre paisatge.
Un lloc, un temps, on no cal esforçar-se, adaptar-se, per ser-hi benvinguda.
Si et sona, tens curiositat i en tens ganes, aquí deixo dues preguntes.
No cal tenir cap resposta just ara.
En quins espais arribes tal com ets? I en quins encara entres de puntetes?
T’escolto.
