Fa uns dies intentava triar sense tenir-ho tot resolt.
Et vaig parlar de l’armari, de les samarretes, i em vaig quedar una estona amb tot el que decidim sense tenir-ho clar.
I avui continuo una mica més, perquè encara hi ha una altra tria.
Una que potser passa més discreta, de tant en tant o cada dia.
Algú et pregunta on vols seure, què et ve de gust per sopar, quin dia et va millor quedar. I la resposta et surt abans de pensar-la, abans de donar-te temps: un “el que sigui”, un “m’és igual” o, fins i tot, un “el que et vagi bé a tu”.
I ara, just aquí, faig una pausa. Respiro.
No és perquè no ho sàpigues. A vegades ho saps clarament. D’altres, potser encara no del tot, però ho pots intuir. I, al mateix temps, creus que dir-ho ocupa un espai que no toca. Ho has après sense saber que tenies opció. I amb els anys, la resposta automàtica s’ha convertit en costum: preguntar primer què volen els altres, i deixar la teva resposta per si queda un lloc.
Una altra pausa. Agafo aire i et dic que sí, que sempre hi ha un lloc per tu. Sempre. També abans que algú t’ho digui i et doni permís. Abans, al costat, davant o darrere, al centre, molt a prop o molt lluny de qualsevol altre que també ocupa el seu lloc. Hi ha lloc per a tu.
I hi ha un lloc, uns pocs o uns quants, on algú et pregunta i espera. Espera per saber el que tu vols. Amb temps i opció, ja ho saps, també al «no sé».
Si et ve de gust, soc per aquí per fer-hi espai.
