He fet una pausa.
He dormit més.
He caminat sense mòbil.
He nedat.
He llegit.
He escrit.
He conversat.
No he fet res. Almenys ho he intentat.
I, mentrestant, no tot fa vacances.
La mirada, per exemple.
I el món.
La cadira no descansa.
A unes quantes pantalles, quilòmetres i fronteres de distància i, sempre, una mica més a prop, hi ha vides travessades per la violència, la guerra, la fam, la pèrdua, la injustícia.
Jo soc aquí.
I miro.
La cadira.
El riu.
El que passa a casa, a prop, al carrer.
El que passa lluny.
El que encara no sé com mirar.
I m’aixeco, em moc, a vegades callo, també crido i faig.
Alguna cosa.
Encara poca.
Encara massa poc.
La cadira no fa vacances.
I jo tampoc no sé deixar de mirar.
De moment, miro de posar-hi paraula.
Lletra.
I mentrestant, continuo tenint ganes de mirar-te, de veure’t, d’escoltar-te.
Ja saps on trobar-me.
Laura