L'amabilitat nuclear

Amable
1.Digne d’ésser amat.

Amb el primer significat d’amable del diccionari ja en tindria prou per explicar-me avui.
Digne de ser amat és un absolut en si mateix, una afirmació que no vol antònim ni oposició. Tot i tothom és digne de ser amat. Després —abans i durant— passen coses. Coses que també demanen amabilitat.

Ser amable és avui una condició de vida. Ho demana el meu cos, el meu cap, el meu cor, la meva ànima. Ho demana a crits el món. Convençuda, hi assento la meva pràctica quotidiana, amb totes les imperfeccions, incoherències, lucideses i aprenentatges amb què també intento ser amable.
Amable, que no dòcil.
Amable, que no impassiblement reverent.
Amable —també— amb allò que es presenta poc amable, per continuar insistint en l’amabilitat.

En l’acompanyament, l’amabilitat és avui un eix central. Ser amable amb el dolor, la confusió, la desorientació o la pèrdua és també un lloc des d’on continuar present en l’escolta. És un recurs per sostenir i acompanyar els paisatges i els escenaris que es despleguen a la consulta, junt amb el bagatge de l’experiència i les eines metodològiques que nodreixen la meva mirada. Una amabilitat que es deixa interpel·lar i camina de la mà de la humilitat, la compassió i també de l’orientació i la claredat que cada persona i cada procés van demanant.

I sí, faig el que puc, sempre. Amb tota la cura i amb l’opció de continuar sent amable amb mi i amb el que vagi arribant.