Hi ha una diferència, petita però decisiva, entre tornar perquè toca i tornar perquè ho tries. Amb tots els colors, els dubtes i les preguntes que vulguis. Ho tries.
Setembre arriba, l’agenda es torna a omplir, les rutines tornen a caminar soles, i potser ho fem tot amb la naturalitat de qui no s’ha aturat a preguntar-se res.
Si et preguntés, ara mateix, «Vols tornar a tot això tal com estava?», potser la resposta necessitaria un petit espai. No tant perquè no ho vulguis. Sobretot perquè fa temps que ningú et pregunta si ho vols.
I si la resposta és «no ho sé»? Sense intenció de canviar res. O potser sí. De moment, «no ho sé». Sí, també pot ser una resposta. La puc escoltar. I potser, de fet, pot ser la més honesta quan fa temps que no has trobat l’espai.
Hem après molt aviat que «no ho sé» no sempre és ben rebut. Que calia, que cal, una resposta ràpida, clara, decantada cap a un sí —o cap a un no. Com si dubtar fos una manera de no respondre. Com si necessitar temps volgués dir no saber prou.
Però potser no tenir-ho clar també és una manera d’estar davant del que et passa. Una pausa abans de triar. Un lloc des d’on poder mirar què vols, en lloc de limitar-te a continuar. Sí, també pot ser una opció.
I sí, explorar també l’opció del «no ho sé» pot ser una manera de fer-te lloc en aquest tornar a començar.
Per aquí, ja ho saps, ofereixo espais de teràpia individuals, presencials i en línia, sense pressa per decidir res abans d’hora.
