No sé en quin moment la idea que sempre ens falta alguna cosa se’ns va fent tan nostra.
Potser és perquè vivim envoltades de missatges que ens conviden constantment a canviar, a entendre’ns millor, a trobar allò que encara no hem trobat o a esdevenir una versió una mica més afinada de qui som. Potser és perquè, d’una manera molt subtil, se’ns acaba fent difícil imaginar que ja podríem ser prou.
I, sense gairebé adonar-nos-en, acabem fent una mena d’inventari silenciós de tot allò que ens falta: més temps, més claredat, més valentia, més sentit.
De vegades penso en això quan intento explicar què faig i com acompanyo. Jo no tinc la resposta. Ni la vull tenir.
Moltes de les persones amb qui em trobo no estan trencades. Tampoc estan perdudes. Potser estan desorientades, confoses o simplement travessen un moment de més boira. I, amb tot això, continuen anant a treballar, cuidant, estimant, fent la seva vida.
I, mentrestant, conviuen amb un cert run-run. Una pregunta que torna. Una idea que insisteix. Una intuïció que encara no té nom. Alguna cosa que es mou per dins i que, potser, val la pena escoltar una mica més.
I cada vegada em sembla menys que això parli d’una mancança. Potser és, precisament, una expressió de vida. Una cosa viva que es mou.
I què passaria si no ho llegíssim immediatament com un problema? I si no hi hagués res per arreglar? I si, per una estona, no ens poséssim deures?
Potser cuidar-se també té alguna cosa a veure amb això. Amb donar-se el temps d’escoltar, de fer una mica d’espai i de veure què passa. Sense la pressa de saber. Sense la necessitat de decidir de seguida què vol dir tot plegat.
Potser també és una manera de viure.
I potser per això existeix Emprèn el vol. Per tenir, de vegades, un lloc i un temps on poder escoltar allò que es mou i donar-hi forma, una forma que sovint es va fent visible quan li dediquem una mica de temps i d’atenció i ens deixem acompanyar.
Soc per aquí, si et ve de gust comentar, preguntar o saber-ne una mica més.
Amb ganes d’escoltar-te,
Laura