Setembre torna cada any amb la mateixa exigència silenciosa: ara sí, ara toca.
Com si el calendari fos una línia de sortida i tothom, en el mateix instant, hagués d’arrencar a córrer cap a una versió més a prop del que hauria de ser.
Sí, hi ha més opcions. Ja ho saps. I està bé.
Començar no sempre és un acte d'impuls urgent. Pot ser més aviat un acte d'intenció clara, acompanyat d'allò que el fa amable, suau, poder-lo acaronar, cuidar-lo, i també sostenir-lo amb l'esforç i la dedicació ferma que necessita.
Començar no vol dir tenir totes les peces ja col·locades, amb l’agenda plena des del primer dia. Potser vas aprendre, molt aviat, que cal estar a punt abans de sentir-te a punt. Que l’espera generava inquietud a algú altre, i que la manera de calmar aquesta inquietud era avançar-te, ser-hi, respondre de seguida. Si et sona, potser coneixes que un “nou començament” no és una obertura: és una prova a superar. I les proves no admeten exigència zero; sempre demanen una mica més, encara que ningú ho reclami en veu alta.
Aquests dies de setembre, pot ser un bon moment per fer-te aquesta pregunta: puc deixar que aquest començament no em demani res que jo mateixa no li estigui demanant de veritat?
Potser tens un hort. O en vols començar un. O potser tens ganes de tenir un racó ple de plantes o només amb un parell de testos. Si que sé que no tot el que tornarà a créixer ho farà a la primera setmana. Hi ha llavors que necessiten quedar-se quietes, sota terra, abans de mostrar res a fora. I això no és lentitud ni manca de compromís: és, simplement, un començament sense exigència, al ritme que li correspon.
Aquest setembre, potser la pregunta no és com començar més fort, sinó com deixar que sigui un setembre imperfecte. El teu setembre, com puguis, com vulguis, sense haver de fer res més per demostrar que ja hi ets.
.