Fa dies que hi soc.
De fet, he anat i tornat unes quantes vegades. Un moviment conegut.
I la casa fa la mateixa olor de sempre i, tot i això, hi ha coses que han canviat.
Tan petites i tan grans.
Un coixí nou al sofà.
Més espai on només hi havia piles de llibres.
Petits gestos. Més espai.
No és només la casa.
Jo també.
Mentre escric, a la mateixa cadira i davant del mateix ordinador, veient un paisatge que mai no és el mateix, vaig tornant amb una mica més de mi que abans no hi cabia.
Podria seguir parlant-te d'això
Dels canvis petits que s’han anat cuinant aquest estiu, d’un projecte nou que comença a prendre forma, d’una web que es va movent i un cos que va assentant cada part en un lloc més complet.
I, de fet, no és aquí on vull posar l’atenció avui.
En realitat, poso atenció a com va sent la benvinguda per mi, avui, aquí.
Tornar, arribar, no és només travessar una porta.
És també el moment en què algú —o alguna cosa, o una mateixa— et diu: benvinguda tal com arribes, amb el que portes i amb el que has deixat pel camí. No cal que arribis sencera. No cal que arribis igual que quan vas marxar. Només cal que arribis. I està bé.
Perquè una cosa és obrir la porta, i una altra, ben diferent, és fer-hi lloc.
Jo, aquests dies, m’hi vaig adaptant: al coixí, a l’espai buit dels llibres endreçats i a tot el que va passant per dins i per fora, del meu cos, de casa meva.
Em dono temps.
I, al meu ritme, enmig de tot això em venen ganes de convidar-te a entrar.
No perquè ja ho tingui tot a punt, sinó perquè he fet lloc: la porta ja és oberta, mentre m’hi vaig acomodant.
I tu, a qui o a què tens ganes de donar la benvinguda a casa, ara mateix?
T’escolto.
Laura